martes, 31 de enero de 2012


No creo que sea casualidad, ni si quiera mentira, se cayó sin mas, de la silla. Simplemente por que la gravedad hace que te caígas, seguramente con 9,8 newtons seguido por una presión atmosférica elevada. Sí, se cayó al suelo de la manera más ridícula, pero también en la forma que siempre caía; ya era demasiado normal caerse.

I per molt que desitjaries desaparèixer, no pots. La matèria no es destrueix, es transforma però no sé en què transformar-me si ja no sóc res del què era, més responsabilitats, més pes, més pressió, més dificultats, menys temps, se m'escapa.

Tot menys tu.

Per molt que senti impotència mirant aquestes escales, intentaré pujar-les. Perquè volem amagar les nostres pors, però si tens por de la por ningu et farà mal.

2 comentarios:

  1. Cuando estas acostumbrada a caer, cada vez duele menos el golpe...

    un abrazo!

    ResponderEliminar
  2. A vegades va bé caure, per saber aixecar-se.
    No intentis desaparèixer, enfronta't a aquesta por, no l'amaguis i puja les escales, tu pots.

    ResponderEliminar